Any 1967. Els primers dies del curs sempre són molt especials. I més si el mestre és nou. Et fas preguntes: Quants alumnes tindré? Me’n sortiré? Tinc el repte de substituir un mestre que ha deixat forta empremta, el Sr. Tomàs Gracia. Ha fet molta feina i ben feta.
El primer any jo era solter. L’avia Marcel·la no va voler que em quedés sol a la casa del mestre i vaig ser acollit com un més de la família a cal Moliner. Mai els ho agrairé prou.
Llavors començàvem les classes el dia 15 de setembre i fèiem horari matinal de 9 a 12 fins al dia 30. Les tardes donaven per a molt. Vaig anar coneixent els entorns del poble. En Martí Pararols Cos em va ensenyar la gorga del Pont de Llierca quan va saber de la meva afició a la pesca. L’avi Mach em va ensenyar a anar a buscar bolets juntament amb el seu gendre Ramon Pujiula. També m’hi van acompanyar en Jordi de can Batlle i el pare dels Palomeras Sala. Amb ells vaig aprendre a trepitjar Serradell, la Creu de Fages, Freixenet, el Treu...
A poc a poc retornaven les rutines. Arribava octubre, amb l’horari de matí, tarda i vespre, el novembre i el desembre.... la primera avaluació, les notes, l’hivern...
Sempre m’ha semblat que l’ensenyament i l’agricultura van de bracet. Segueixen un cicle natural que comença cada setembre. Compartim fruits, collites i carbasses i així en tanquem i n’obrim un de nou cada any.
Recordo amb molta estimació aquell vell edifici escolar que ens va aixoplugar una colla d’anys. Porta grossa de fusta, una clau de ferro que pesava un quart de quilo. Al vestíbul d’entrada hi havia dues portes. Una era la del despatx i la de la dreta era la d’entrada a l’aula. Per dintre les parets eren pintades de color verd clar, gens cridaner, igual que les portes i finestres.
Per il·luminar-nos teníem tres fluorescents, més que suficients per treballar durant les llargues vetllades de l’hivern. Em vaig jubilar treballant en una aula més petita que la de Montagut i n’hi havia setze de fluorescents. L’entrada del sol per les finestres la graduàvem enrotllant aquelles persianes de cordó que havíem de fixar bé els dies de forta ventada.
La decoració de les parets? Molt senzilla, només hi havia penjats els cinc mapes principals, un de cada continent. Em van cridar molt l’atenció les pissarres. Eren pintades a la paret. Hi havia el problema que els dies de massa humitat quedaven molles i no s’hi podia escriure.
En una paret lateral, damunt d’un petit prestatge, hi havia una ràdio. Em va estranyar molt. Portava enganxada una placa petita que deia: RÀDIO ESCOLAR. Després vaig saber que era un regal d’Ensenyament per poder escoltar un pograma que s’emetia els dissabtes al matí per als nens de les escoles. Algú encara recordarà que més tard van fer el mateix però amb televisors. Ens van regalar un televisor ELBE que vam instal·lar al menjador escolar que s’espatllava molt i només hi havia un operari a Girona que te’l podia arreglar.
A la paret frontal, damunt la pissarra hi havia el crucifix, un quadre d’en Franco i un altre d’en José Antonio. Eren intocables.
Els alumnes estaven asseguts en unes taules de fusta bipersonals, el tauler feia una mica d’inclinació i a l’extrem més alt hi havia un forat on abans s’hi posava un tinter. L’estructura d’aquestes taules t’obligava a posar-les ben alineades per donar sensació d’ordre.
Una peça molt important de l’aula era l’estufa per escalfar-nos a l’hivern. Era una estufa Rayo, de ferro colat, que quan era encesa quedava ben roent. Hi cremàvem estelles d’alzina. En Coll de can Xacó ens en portava un camió quan se’ns acabava. En Jordi de can Batlle o el pare dels germans Josep i Miquel Palomeras Sala venien a estallar-la amb una picassa. Encara sembla que sento el soroll que feia el tiratge de l’estufa en dies freds i en moments de màxim silenci. Guardàvem la llenya al local on hi havia els lavabos, al fons a l’esquerra, és clar. Quan els ulls ens picaven una mica volia dir que els tubs de l’estufa estaven embussats i feien una mica de fum. Llavors els havíem de desmuntar, picar-los amb un bastó i fer caure tot el sutge.
Abans de l’any 1967 els mestres havien de preparar cada dia una olla grossa de llet en pols que enviaven els americans. Qui no se’n recorda? No valia res. No he trobat mai ningú que em digués que li agradava. Però des de l’any 1968 Ensenyament va fer un conveni amb la Casa Ram de Vidreres i llavors ens feien arribar unes caixes amb ampolles petites de llet Ram. Recordo que ens les portava amb un camió en Lluís Llorens, que va ser un destacat jugador de l’Olot. Com que en sobrava de llet, la Quima en feia crema al Menjador Escolar.
Cada tardor que arriba recordo les acàcies que envoltaven l’escola de Montagut. Aquelles acàcies marcaven molt bé els colors de l’acabament de cicle, de color groc. Si la tardor era quieta, sense vents forts, en quedava un tou de fulles seques d’un pam de gruix. Encara en sento el soroll del trepig i la seva olor.
Els que estudiaven Comerç i Batxiller sortien a 2/4 de 5 de la tarda a berenar. Alguns anaven a can Biel a comprar llonguets que acabaven de sortir del forn. Recordo que en Josep Rigart se’ls menjava de dos en dos. A les cinc començaven les classes per a ells, que duraven fins a les vuit o dos quarts de nou del vespre. Ara, quan hi penso, em pregunto: com s’ho feien per anar a aquelles hores a casa seva els que vivien lluny? Em refereixo a la Maria de cal Rei, a l’Assumpció Picart de can Palomer d’Abaix, a les germanes Quintana Cels de can Sedó, a en Pierre de can Rovell, als germans Pagès de can Branques, als germans Guix de can Mingot... Darrere d’aquells estudis, embolcallats pel diploma, hi ha pilons de sacrificis que no han de ser ignorats per les joves generacions.
Amics, us asseguro que els records d’aquells temps són molt dolços i els tinc ben vius i presents. Fou un temps inoblidable. Us desitjo un BON NADAL.
Josep Bataller i Vila
