Tradueix

dilluns, 30 de novembre del 2015

Entrevista a Jordi Bartrina



ETHical HERitage, una xarxa social nascuda a Montagut


- Des de les nostres terres s'ha iniciat una xarxa social gratuïta per a persones i organitzacions que aposten per una economia més justa i responsable.
- Jordi Bartrina, el promotor de la xarxa, és un veí de Montagut dissenyador d'interiors i professor de l'Escola d'Art i Superior de Disseny d'Olot.


Com va sorgir la idea i què te a veure una xarxa social amb el disseny?


El disseny és una disciplina que aporta solucions als problemes de les persones i com a dissenyador em preocupa el model de societat basat amb l'egoisme que tenim instaurat.  Vaig començar fent unes reflexions que avui molts de nosaltres considerem utòpiques i més endavant amb el suport de la família vàrem decidir de començar aquesta nova aventura.
Un projecte d'aquest abast mai prové d'una sola idea ni d'un sol autor, el que sí és nou és el format participatiu proposat i el protagonisme de les voluntats de persones individuals respecte les organitzacions, empreses, administracions, ONG...


Com funciona la xarxa?


Cadascun dels membres individuals i organitzatius omple un perfil explicant la seva ètica o la seva filosofia: quins són els seus principis, les vocacions, les responsabilitats, els reptes, les fites aconseguides... Aquest contingut nosaltres l'anomenem la bellesa interior de l'usuari individual o de la organització: explica el que som avui, serveix per explicar el que hem estat en el passat, i és un document que l'usuari el pot modificar en tot moment. Aquest perfil és imprescindible perquè els usuaris es valorin a si mateixos i és el primer pas perquè els altres ens puguin conèixer amb precisió.


ETHical HERitage parteix de la base que aquesta bellesa interior dels usuaris és la millor garantia de compromís i de determinació perquè sigui possible un canvi de model econòmic. Els consumidors som els principals responsables del model de consum que tenim establert.


Ens pots posar un exemple?


Comprem un producte simplement perquè és molt econòmic oblidant el fet que hagi estat produït contaminant l'aigua de les fonts, fent malbé el nostre medi ambient, deslocalitzant la seva producció i generant més atur, o bé maltractant als seus treballadors ...
Els exemples positius del nostre entorn poden ser: "la Fageda" Empresa alimentària més responsable de tot l'estat; "Associació solidària d'ajuda veïnal Cristina Almirall Sanglas" la gana no es veu, la gratitud sí; "Granel central" una alimentació conscient, sostenible, responsable i sense residus plàstics; "Alturista" Viatges que canvien vides; "Bodevici" gelats i iogurts ecològics; "Som Energia" la cooperativa d'energia verda sense ànim de lucre; i moltes altres organitzacions que a hores d'ara encara són anònimes.


Per que serveix estar a la xarxa?


Principalment per conèixer, estar en contacte i compartir informacions amb altres persones i organitzacions amb les que tens afinitats ètiques i filosòfiques.
L'objectiu principal és la influència conscient per mitjà dels valors en les decisions que prenem cada dia.


També serveix per deixar constància del teu patrimoni ètic per a les properes generacions. Com a particularitat els perfils disposen d'un espai privat pensat perquè es pugui fer públic una vegada la xarxa té constància de la mort de l'usuari.


Com va el projecte, quina acceptació ha tingut?


De moment hem rebut més de sis mil cinc-centes visites d'usuaris diferents  amb una visualització global de més de disset mil minuts. Aquestes són unes dades positives si tenim en compte que es tracta d'un projecte amb una estructura molt petita i amb pocs mitjans. No tenim pressa, necessitem el temps per anar millorant els serveis i per adaptar-nos a les necessitats i usos que en facin els usuaris. Si us interessa el projecte ens podeu trobar a l'adreça www.ethher.org



AMPA de l’escola MONT- CÓS

Benvolguts,
Des de l’associació de mares i pares d’alumnes (AMPA) de l’escola (CEIP) Mont Cós de Montagut i Oix, us volem informar que, en iniciar-se el curs 2015/16, hem renovat alguns dels membres de la junta, la qual queda constituïda de la següent manera:
President: Josep M. Costa; secretari : Xevi Pagès; tresorera: Vanesa Perpiñá; responsables de menjador:  Silvia Davesa i Marc Bagué; vocals:  Carmen  Martín, Isabel Ferrer,  Gaelle Bordas,  Ruth Aisa, Elisa Ruíz i Kira Ramírez.
Aprofitem per agrair la tasca d’aquelles persones que ens han precedit. Moltes gràcies per la vostra dedicació.
L’objectiu principal de l’associació no és altre que treballar desinteressadament per la qualitat educativa de l’escola, intentant fer d’interlocutors directes entre els pares, els docents i les autoritats locals per tal de col·laborar, millorar, enfortir i ampliar tot el que envolta l’educació dels infants de l’escola, que enguany compta amb 66 alumnes, 6 professors fixes i alguns altres d’itinerants, compartits amb les altres escoles de la ZER del Llierca.
Un altre dels objectius bàsics és la gestió del menjador escolar i el servei de monitors obligatori. Una gestió cada vegada més complexa però que dóna uns bons resultats qualitatius i econòmics. Aprofitem, també, per agrair la dedicació de l’equip de cuina i menjador, que enguany és compost per una cuinera i tres monitores. Per molts anys puguem comptar amb vosaltres.
No podem passar per alt les diferents activitats que s’organitzen des de l’associació per tal d’enriquir l’oferta lúdica dels nostres fills, moltes d’elles tot compartint familiarment l’espai d’oci, aspecte essencial dels nostres temps, per millorar la convivència generacional i de veïnatge, entre molts altres aspectes. Tampoc podem deixar de pensar en totes aquelles activitats i materials que l’associació subvenciona o en dóna  suport  econòmic.
És bo, pel bon funcionament de les escoles, que amb el pas dels anys bona part dels pares passin uns temps en aquests tipus d’associacions no lucratives, coneguin el seu funcionament i donin el millor de si mateixos a les diferents tasques que a dites associacions els són atribuïdes. Sempre però, amb esperit de plena dedicació, honestedat i honradesa. La bona sintonia i diàleg fluid entre els representants dels pares i l’equip docent també és un dels aspectes que cal tenir presents per, units, defensar tot allò que beneficia a tothom: alumnes, docents, pares…, en definitiva a l’escola en general ja que a ella ens hi sentim tots lligats.
Ja per acabar, no volem deixar de fer-vos un tastet d’algunes de les activitats que tenim preparades per aquest curs escolar. Ja hem participat a la Castanyada i Nit Fantasmagòrica, activitat coorganitzada amb el Casal de la Gent Gran de Montagut, Terra Aspra i Ajuntament. Tenim, també, previst participar amb el Grup de Joves en la preparació del Campament Reial, organitzar el Sant Jordi i alguna que altra sortida.
Només ens queda dir que tothom qui vulgui serà benvingut/da al igual que l’aportació d’idees.
La junta de L’AMPA de l’escola Mont-cós

dilluns, 23 de novembre del 2015

Festa del “Ja no hi plou” per celebrar la nova coberta del futur refugi de Sant Aniol d’Aguja.

El diumenge 22 de novembre es va dur a terme la inauguració de la nova teulada de l’històric i emblemàtic refugi de Sant Aniol d’Aguja, ubicat a l’antiga casa rectoral. Unes 115 persones no es van voler perdre aquesta jornada tan esperada. El fred es deixava sentir però l’agradable diada festiva donava un escalf d’alegria i germanor que esvaïa tots els mals. Amb un escenari dignament arranjat i preparat per a la ocasió, des de bon matí,  es van apropar a l’entorn del vell edifici desenes de persones majoritàriament amics i amigues de Sant Aniol, els quals al llarg d’aquests temps han dedicat gran esforç a que tot plegat vagi essent, cada vegada més, una realitat. També s’hi han aplegat persones que durant aquest període han aportat materials o bé han realitzat col·laboracions econòmiques i que van aprofitar per contemplar “in situ” les obres realitzades. Al mateix temps, ens van acompanyar diverses autoritats i representants de diferents entitats i ens. Entre altres, destacaríem l’honorable senyor Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat, el senyor Josep Puigvert, director de la Casa de Perpinyà de la Generalitat, El Sr. Lluís Bayona, representant de la Diputació de Girona i el Sr. Josep Blanch per part de  l’Obra Social de “la Caixa”. Així com Mònica Boix, alcaldessa de Montagut i Oix, Agnès Barbier, tinent alcalde de St. Llorenç de Cerdans i Joan Fàbregas, alcalde d’Albanyà. Així mateix, Jordi Sargatal, popular ornitòleg i naturalista, col·laborador dels Amics de Sant Aniol, ens va fer costat amb la seva presència. L’empresa Germans Picart (qui ha realitzat l’obra) també hi va ser present, així com alguns dels seus treballadors, que dia rere dia feien l’aspre camí per realitzar la jornada laboral. El president dels Amics de Sant Aniol, en Quim Oliver “xari”, va encetar els actes oficials donant les gràcies als assistents i a tothom qui ha fet possible la nova teulada. Llavors va cedir la paraula a cadascuna de les autoritats esmentades. Totes van coincidir en elogiar la feina feta, cosa que encoratja als Amics de Sant Aniol a continuar en la mateixa línia.

L’acte inaugural de la teulada va consistir en el gest simbòlic de plegar paraigües en el sentit que “ja no hi plou” a l’interior del refugi. Seguidament el grup Niu va interpretar un repertori musical amb peces dels enyorats sonadors Pere Blanch de Beget i Fonso de Lliurona. S’ha de destacar la curiositat que, després d’algunes dècades, un contrabaix va tornar a sonar a Sant Aniol. El dinar de germanor, amb un centenar de comensals,  va consistir en arròs, botifarra i coca (pastís de St. Aniol). A la tarda, i ja com a traca final, un engrescat ball amb temes tradicionals del territori alt-garrotxí va portar una bona part dels assistents a treure’s el fred ballant al bell mig del Prat de la Font

L’alegria i la il·lusió van estar factors que relluïren durant tota la diada. La festa s’ha acabat… i torna l’hora de la feina. Cal continuar fent camí. Les obres no poden parar. Cal iniciar ben aviat més obres i així poder culminar amb la inauguració total del refugi la qual esdevindrà amb la seva posada en funcionament.
Agrair una vegada més a tots i cadascun dels que ho heu fet possible amb les vostres ajudes, ja siguin econòmiques, materials o de voluntariat.
Entre tots, voluntaris, administracions, mecenes…ben aviat aconseguirem tenir el “Refugi amb Cos i Ànima” en funcionament.
Amics de Sant Aniol d’Aguja

dijous, 19 de novembre del 2015

La Trepitja Garrotxa Solidària es consolida amb més de 300 participants.

Oix es va transformar per un cap de setmana en la capital del trailrunning de Catalunya. La vila va ser punt de sortida i arribada de la segona edició de la Trepitja Garrotxa Solidària organitzada pel Centre Excursionista d'Olot, amb el patrocini de Noel Alimentària en benefici absolut de la Fundació Albert Bosch, i que comptava amb el suport de tots els ajuntaments i nombroses entitats dels municipis per on tenia lloc el recorregut. Les novetats presentades enguany han portat a la consolidació d'aquest esdeveniment com a una data important per a tot amant de les curses de muntanya: Més quilòmetres de trail i recuperació de camins antics com l'arribada pel Pont Romànic d'Oix, la facilitat d'obtenir punts per la UTMB 2016, la inclusió de l’Ultra Trail al calendari de la Copa Catalana de Curses d'Ultraresistència de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) o la presentació d'una cursa de 25km assequible per a molts corredors.
El recorregut de la Ultra Trepitja Garrotxa, de 112km i 5400 metres de desnivell, va cobrir bona part del territori de l'Alta Garrotxa arribant fins a Camprodon, una molt bona ocasió per donar-la a conèixer. Alguns dels participants asseguraven que havien vingut a córrer la Trepitja perquè desconeixien la zona i admetien que el paisatge era espectacular, una cursa dura amb un terreny variable però sobretot pedregós i molt “trencacames”.
En categoria masculina els guanyadors van ser Alejandro Martínez, del Club Ultra KL Runners, i Robert Masó, del Club TRC Aresta, que van entrar junts a meta i es van proclamar campions de l’ultra. Van parar el cronòmetre en 13 hores i 52 minuts. A poc més de 3 minuts va arribar el tercer classificat, Ismael Vila, també del Club TRC Aresta. Patricia Torres, del Club Trailrunning, va ser la guanyadora en categoria femenina, amb un temps de 19 hores i 12 minuts, Laura Boix, del Club TRC Aresta, segona a 42 minuts i Montserrat Sisteré, del CE d’Olot, tercera. Per altra banda, l'opció de 63km i 2900 de desnivell positiu, que va comptar amb més d'un centenar de participants, va ser guanyada per corredors de la comarca com la primera posició de Jordi Roura, del CNO, amb 7 hores, Eduard Baquer, del TRCAresta, amb 7 hores 07 minuts i Jordi Casadellà, també del TRCAresta, amb 7 hores 16 minuts. En categoria femenina les guanyadores van ser Alba Segura, del Matxacuca, amb 8 hores 57 minuts, Lídia Vergés, del TRCAresta, amb 9 hores 24 minuts i Chunzi Li, del CAOlot Terra de Volcans, amb 9 hores 36 minuts. Finalment diumenge 25 d'octubre es va celebrar la primera edició del recorregut de 25 quilòmetres i 1100 metres de desnivell que va comptar amb 128 participants empesos per les ganes de córrer per la garrotxa i per la solidaritat de la Trepitja. En aquesta cursa es van endur les primeres posicions Josem Mª Rey Carreras, del Team Calella Triathlon, Gerard Martínez, del CEO, i Juli Casabó, del CES. La classificació femenina va ser liderada per Montse Corominas, Laura Serra i Anna Ventura.
Un any més el Centre Excursionista d'Olot va aconseguir reunir corredors amants de la muntanya motivats per una causa solidària ja que la Trepitja Garrotxa és, gràcies al patrocini de Noel Alimentària, una activitat completament solidaria que destina tots els seus beneficis a la Fundació́ Albert Bosch, que treballa en la investigació́ del càncer infantil a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una activitat solidària que pretén comptar amb totes les persones i entitats que voluntàriament la fan possible com és el cas d'OVOXO, que per segon any reben al CEOlot amb els braços oberts i col·laborant en tot el que fa falta.
Centre Excursionista d’Olot
Fotos: Marta Mateu

dissabte, 14 de novembre del 2015

Tornen les colònies d'Oix


Aquest estiu, un grup de vint-i-quatre joves galifardeus van participar durant deu dies en els primers campaments musicals d'Oix. Semblaven “boits”. S'aixecaven ben d'hora al dematí i esmorzaven mig clapats tot admirant com s'aixecava el dia a l'Alta Garrotxa. Després agafaven els instruments i s'escampaven pel poble per assajar el repertori o, simplement, tocar i fer ambient. Els veies per tot arreu: a la plaça, a la font, al mig del poble... fent fressa (i alguna melodia afinada) fins ben bé l'hora de dinar. 
Qui els va parir! no en tenien pas mai prou, us ho juro. Eren d'una espècie tan rara que, quan no estaven assajant, estaven cantant, fent danses, percussió corporal, posant música o escoltant un recital. I no només això, tant podien tocar temes de rock'n'roll dels Beatles o Gossos, com un reggae de Bob Marley o peces tradicionals com La cirereta o el Vals jota de Tortellà.

Amb sort, alguna tarda baixaven al camp de futbol a fer jocs, o tallers, o se n'anaven a banyar, o de ruta... i no paraven fins que no se n'anaven a dormir. No els espantava res, ni la pluja els feia fora; ells allà, amb les tendes plantades, guitarres a munt i cançoners sempre a punt.


I no us penseu que estaven sols. Els acompanyaven un grup de set monitores i monitors, pla més xalats que no pas ells, als que un bon dia se'ls va posar entre cella i cella que volien tornar a omplir de música i de vida el poble d'Oix i no van parar fins que van aconseguir organitzar els campaments. Estaven convençuts que seria un èxit i no es van equivocar.
Per tot això, us animem a fer córrer la veu per poder tornar a omplir Oix de joves ballarucs i cantaires de la Garrotxa, del Pla de l'Estany o de la Xina tropical durant molts estius més. I us convidem a estar atents a:
coordinadoradelleure.org 
facebook.com/CampamentsMusicalsOix 
per obtenir tota la informació que necessiteu.
Salut i música.

Atentament, els i les monis dels campaments d'Oix.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Entrevista a Joan Pujol Ribó

-Nascut a Barcelona el 29 de juny de 1944. Els meus pares van anar de revetlla a la plaça Catalunya, a prendre una copa, i a la tornada a casa la mare es troba malament. I aquella matinada de Sant Pere vaig venir al món.

Vostè, veí de Barcelona, com coneix Montagut i avui el tenim afincat al nostre poble?
-Les meves arrels familiars venen de la Garrotxa, el meu pare de Banyoles i el meu avi d’Olot. Llavors estic entre dues comarques prou conegudes. I la decisió de venir a Montagut, ens ve determinada per la salut del nostre fill. Amb poc més d’un any d’edat, tenia trastorns digestius i li calia un canvi. Aquí, l’ajut d’un cunyat nostre, que hi tenia una casa, va ser definitiu per adaptar-nos i esperar fins trobar un terreny per construir una casa. El vam trobar aviat, es va fer la construcció tal com volíem, amb una gran zona de jardí, i tenim uns veïns de primera. Aquí hi passem molts dies de l’any.
La seva vida laboral ha estat la Medicina. Doctor en quina especialitat?
-Especialista en pneumologia, aparell respiratori. Vaig estudiar al Clínic i vaig completar la formació a l’hospital de Sant Pau, tot a Barcelona. Després vaig anar a l’Hospital de Mollet, com a especialista d’aparell respiratori, i els últims deu anys a Granollers. Allà vaig treballar en la informàtica mèdica del Vallès Oriental, compaginant aquesta feina amb la pneumologia fins als 65 anys, edat de la jubilació. Una experiència molt bona va ser la part social, treballant per dues ONG de l’Àfrica.
Casat i amb dos fills?
-Sí, casat amb la Nuria Crespell i hem tingut un noi i una noia. El fill, en Ferran, és enginyer expert en mines i viu a Xile, i la Beatriu, arquitecte, ve sovint a Montagut i és mare de dues nenes, Maria i Carla.
Quines son les seves aficions o diversions preferides?
-El jardí de Montagut em fa viure. Treballar-hi i gaudir de les seves olors i de les seves ombres... També el dibuix i la pintura complementen les hores d’esbarjo,  que ara en són moltes...
La seva senyora s’ha adaptat a la vida del poble?
-Ella és més “urbanita”. Aquí no tenim teatres, ni Rambles, ni grans magatzems, coses que sempre es troben a faltar. Però aquí hem passat molts bons moments plegats. Hi tenim amics i amigues, però clar, les facilitats de la capital no es poden comprar aquí.
Fem l’entrevista a la sala de la casa i, des de dalt, el panorama de l’entorn és preciós, amb la muntanya del Cos al front del jardí. Presideix un xiprer altíssim com a senyal d’hospitalitat i acolliment. També hi ha una figuera, morera, roure, faig, noguera, freixe, i altres plantes, maria lluïsa, rosers, cirerer, magraner,etc. Una autèntica exposició viva que dóna un paisatge d’olors i colors de tota mena.
La seva vida ha estat un camí de flors i violes?
-Jo diria de treball i molta sort. Soc el gran de sis germans i vam quedar orfes de pare. Jo tenia 15 anys i això va fer que la meva joventut fos una mica difícil. Vaig haver de compaginar els estudis amb el treball a la empresa familiar i donar suport a la mare i als germans petits.
Quan surti aquesta entrevista a la revista El Brull ja serem independents?
-Confiem en que sí.
Catalunya serà o no serà?
-Ja és, pels catalans és la nostra terra, és el nostre país i encara que no ens ho vulguin reconèixer som una Nació.
Doctor Pujol, ja que hem contestat tan encertadament dues preguntes de política, podria rematar la feina amb una tercera? Com a metge, quin diagnòstic ens donaria del polític que casualment porta el cognom Pujol?
-Els metges hem de ser respectuosos amb el pensar i l’obrar de la gent. Nosaltres no mesurem els seus actes sinó la seva salut.
Sàvia resposta Doctor. Per acabar aquesta xerrada, hem de fer palesa la devoció que té aquesta família per visitar i conèixer a fons totes les esglésies i ermites que formen part del patrimoni cultural de la Garrotxa. Vam coincidir recentment a la festa de la Mare de Déu de la Devesa, jo també tinc devoció per aquest cognom, és clar. Doncs bé, deia que fent la xerrada, i contemplant tot el preciós panorama que teníem davant dels ulls, em va fer una confessió referent a l’església.
-Fa molts anys, amb l’amic Josep Espigulé (a.c.s.), company d’excursions, vàrem visitar l’església de la Devesa quedant  impressionats pel lamentable estat d’abandonament en què es trobava, fins i tot el camí s’havia perdut. Vàrem comentar la necessitat d’una restauració urgent i ell va assegurar que en tindria cura. Va ser degut a la seva iniciativa que avui la podem contemplar en un estat de perfecció total, dins i fora de la capella, i amb l’aplec recuperat.
Posem punt i final a l’entrevista. Gràcies per la seva atenció i també agrair als dos la seva afiliació a l’Associació de la Gent Gran de Montagut.

Josep Davesa Olivet

diumenge, 1 de novembre del 2015

Una reflexió sobre les deixalles.

De sempre, i a tot arreu, la recollida de les escombraries ha estat un tema sobre el qual tothom té alguna cosa a dir. Es pot discutir sobre si la taxa és cara o no, si ho ha de gestionar un o altre, si els contenidors estan ben situats, sobre si cal o no separar les diferents fraccions, si es recullen amb prou freqüència, sobre si és complicat saber on cal llençar cada cosa, i tantes i tantes altres qüestions. Però, si de cas, tot això ho deixem per a un altre moment.

Avui us volem parlar sobre el fet d’anar a tirar les escombraries.

Estarem d’acord que dintre del sistema de recollida cadascú de nosaltres hi té un paper. El nostre paper és molt senzill: tan senzill com deixar les escombraries dintre un contenidor perquè un camió les vingui a buscar i se les emporti. És un paper molt senzill, però és molt important fer-lo bé. No només és important per al bon funcionament del sistema i per a facilitar la feina als operaris que faran el pas següent, sinó que també, i d’això és del que volem parlar, és important per a cuidar la convivència amb els nostres veïns.

Tot sovint, als punts de recollida del nostre municipi hem de viure situacions com les de les imatges que ara veieu publicades. Ja hem dit que el sistema és molt complex i segurament —com tot en aquesta vida, d’altra banda— millorable. Però això no ens excusa de fer la nostra part de la feina tan bé com sigui possible.

Lamentem profundament haver de donar aquest toc d’atenció. Com sempre passa en aquests casos, la major part de la gent no s’hauria de veure al·ludida, ja que acostuma ser responsabilitat d’una minoria. Precisament per aquest motiu, tots (la majoria) ho considerem una conducta incívica.

Des de l’Ajuntament ens comprometem, en un futur immediat, a fer algunes actuacions per a millorar la informació referent al servei de recollida. De la mateixa forma, demanem, als veïns que no ho fan, que siguem curosos en deixar les nostres escombraries al seu contenidor. Ens hi va la convivència i la imatge de poble.



Ajuntament de Montagut i Oix

Un guiri al cor de la Garrotxa

En la ruta de Sadernes fins a Sant Aniol, en els últims anys, poc ha canviat el paisatge. Però algunes coses atrapen immediatament l'ull. Una d'aquestes coses és la restauració de l'hostal de St. Aniol. Però vull parlar d'un altre canvi: la gent que actualment habita "La Muntada", prop del Gomarell, que durant gairebé trenta-cinc anys va ser una runa i ara fa deu anys que està habitada. Òbviament restaurada sense ornaments moderns, fent semblar que sempre va ser així.

Qui són aquestes persones que, pel que sembla, se senten com a casa al cor de l'Alta Garrotxa, lluny de la civilització, quan no desconnectats d'ella per la riera de Sant Aniol després d'uns forts aiguats?
Decideixo fer una visita a la Michi, una dona prima i delicada d'Alemanya, de 47 anys, i un holandès amb cabells llargs i canosos. Ell es diu Maurits (aquí conegut com Maurici), i té 58 anys.
Com van acabar en un lloc tan remot? «Fent una bona cerca» Maurici diu rient. «Volia anar durant anys cap al sud, cap a condicions més naturals i millors. Però crec que per a un nen de 13, 14 anys un lloc com aquest no és adequat per viure-hi, a més de l'escola, l'idioma, la pèrdua d'amics...» Així que van marxar d'Holanda quan el fill d’en Maurits va acabar l’escola i se'n va anar a viure de forma independent.

Quan van començar aquesta aventura, la Michi i en Maurits només feia dos anys que es coneixien. La idea inicial era trobar un lloc amb diverses cases, on unes quantes famílies poguessin viure amb independència entre elles i treballar de forma conjunta la terra. Però això va resultar ser una mica massa ambiciós. «No s'ha trobat a les persones adequades per fer-ho i tot va resultar molt més car del que s'esperava. Estàvem una mica ingenus. Gent veritablement de ciutat sense experiència en la construcció ni com a camperols, i pensàvem reformar una runa en un any o dos. Ara som 14 anys aquí i encara la Muntada no està acabada. En realitat ens volíem anar directe per La Quera, però això va ser simplement massa ambiciós, considerant el volum d'aquesta runa.»
«En els primers anys ens va costar “una mica” contactar amb l'entorn», diu en Maurits amb certa ironia. Hi va haver fins i tot un article força negatiu sobre la parella en el diari El Punt. «Vam tenir poc coneixement de la cultura i la comunicació. Fer servir el català sovint va crear problemes per fer-nos entendre», diu Maurici. «Vaig pensar bastant ingènuament comprar un tros de terra i després decidir el que passa allà. Potser això pugui funcionar a Holanda. Però, primerament, a Holanda no es pot comprar un bosc de 300 hectàrees amb molts camins a través d'ell, on centenars d'excursionistes estan caminant durant anys». Així que hi va haver un munt d'enfrontaments al començament. «Cal adaptar-se com un nouvingut a la cultura local, però un està encara atrapat en les seves velles idees. Integració porta temps, és cert.» Un altre desavantatge que té Maurici és la seva sordesa. Així, el català va demostrar ser un gran obstacle. «Maurici pot llegir els llavis», diu la Michi, «però això no li va bé en un altre idioma».
«I», va dir Maurici, «sobretot no en un llenguatge tan tancat com el català. Castellà és molt més obert i, per tant, més fàcil d'entendre per a mi. També em resulta frustrant que encara no puc seguir una conversa en català. Això em deixa fora».

Els primers cinc anys la parella va viure en una caravana de fusta adquirida a Holanda i van començar amb entusiasme la restauració de la Muntada. Amb l'ajuda d'un paleta experimentat, primer es van aixecar de nou les parets i el sostre. «Construcció de murs amb pedra natural és en realitat l'únic que em semblava massa difícil fer. Realment és un art que no es pot simplement aprendre. A part d'això, Michi i jo vam fer tot nosaltres mateixos. També és curiós que moltes persones ens van dir que, una vegada acabada, podríem gaudir de la casa. Però nosaltres veiem això de manera diferent. El procés d'acumulació, aprendre i créixer ja és gaudir. La casa creix amb les teves mans».
Finestres, portes, aigua, electricitat, calefacció per terra radiant (a través de l'estufa de llenya Hergom), terra de rajoles, llauneria, enguixar, ho van fer tot ells mateixos. A vegades a través de l'assaig i l’error.
«Algunes coses que mai havíem fet abans. Però tu llegeixes una cosa en una revista, preguntes una altra cosa a un expert... s'aprèn mentre ho fas. Per a mi aquesta és l'essència de la vida. No tingueu por de provar alguna cosa nova. En realitat s'aprèn més dels fracassos que dels èxits».
La Michi subratlla que el suport de la gent del voltant és essencial. «El primer mig any vivint a la Garrotxa ens vam instal·lar amb en Jesús i la Pilar de "El Trull" (Barri Vilars). Estàvem començant a entendre com realment és la vida campestre. Ens van iniciar primer a conrear hortalisses, treballar amb una motoserra i desbrossadora... Vam conèixer també moltes persones de la zona. Gent que tenia més experiència en la vida a les muntanyes. Al principi, quan vam venir a viure a la Muntada, sovint rebíem ajuda dels nostres veïns i amics. No pots continuar sense un cop de mà dels teus veïns i amics en un lloc tan salvatge. Ara estem feliços de poder tornar una mica d'ajuda als altres».
A Holanda en Maurici va treballar com a redactor autònom. Però el món de la publicitat va començar a ser una mica decebedor, massa comercial, i ell va pensar que, essent un noi espavilat, no seria gaire complicat trobar una feina aquí. «També va ser més complicat que pensava, però, després d'haver comprat una petita excavadora per restaurar i mantenir la carretera, gairebé sense voler em vaig trobar fent de maquinista. A vegades contractat, a vegades com a independent. Malauradament, en els últims anys les feines són difícils a trobar».
Els problemes amb el treball van començar fa uns anys, quan l'accés cap a la Muntada es va ensorrar en un accident amb una màquina. Va ser durant gairebé un any que en Maurits no podia sortir amb el seu tractor i maquinària per anar a treballar. Tant per a la Muntada com per a Can Agustí va ser un any molt difícil perquè res podia ser transportat. Especialment per a Can Agustí, perquè allà hi ha desenes d'animals que necessiten ser alimentats. «Des d'aquest moment, el treball amb les màquines en realitat mai es va tornar a recuperar. Però ara guanyo les garrofes com a paleta en un lloc i fuster en un altre, faig venda d'una mica de llenya. Sempre hi ha alguna cosa».
«I gràcies a l'hort, un senglar dels caçadors, la llenya del bosc per a escalfar la casa i una mica de la vida moderada, ens salvem la vida». Maurits llença una mirada perduda.
«Queixar no seria just. A causa que la hipoteca era massa cara, vam vendre la Quera l'any 2008. Per tant, la nostra casa va donar els seus fruits ara. La Muntada és també un lloc bonic. Podem dir que hi ha moltíssima gent que no té una sort tal com nosaltres.»
Ara com ara estan força ben establerts. «Especialment amb les altres persones que viuen a les muntanyes. Considerem que són veïns de debò, encara que alguns viuen a una distància de més de 10 km!!!». Els seus únics veïns a prop casa seva són la família que viu a Can Agustí i amb ells s'hi troben molt bé.
«Són gent molt agradable», diu Michi, «tot i que venim de mons diferents, sembla com si foren família nostra. Maurici fins i tot anava uns dies a Holanda amb en Llorenç per deixar-li veure el seu món».
Tot i que hi ha poc treball remunerat, romandre assegut allà a la Muntada no és una opció. Sempre hi ha l'horta, ha d'haver-hi llenya per a l'hivern, l'herba segada, feina a la carretera... «Qualsevol persona que visqui en un lloc tal com el nostre, sabrà que la feina mai acaba. Sempre hi ha alguna cosa a fer. Afortunadament, perquè, tot i que m'agrada molt llegir i fer coses domèstiques —tot i que no sap parlar bé el català pot llegir-lo i té una extensa col·lecció de llibres sobre Catalunya i la Garrotxa—, m'agrada sobretot remenar fora de casa», diu Maurici.
Això també val per a la Michi: enforna pastissos i galetes i prepara conserves de fruites i de verdures per a l'hivern. El que li agrada més són les feines a l'hort.
De tant en tant viatgen a Holanda, on en Maurici té dos néts. «És una mica lluny, però si vols apreciar com aquests nens creixen, has d'anar-hi amb regularitat. Algunes vegades vénen cap aquí, és clar!»
I el futur? «Si és possible, llavors envellir aquí. Tornar a la ciutat o a Holanda ja no és una opció. Creiem que és realment collonut aquí. Tenim molts amics i gaudim de moltes coses, com per exemple les ratafies anuals, l'Aplec de Sant Aniol, una excursió ocasional... La nostra última sortida que vam fer era cap a l'Escales!  

»Només aprendre català, probablement, no succeirà en aquesta vida. Ho sento per això».

Entrevistador: Stendert Dekker